Història de la família Bolíbar 1700-2011
L’arribada de Pau Bolibart és un misteri, però no s’ha trobat cap document del segle XVII on surti un Bolibart, hem trobat Galups, Moreu i altres cognoms vinculats a la família però cap Bolíbar o Bolibart.
Podem suposar que un avantpassat del poble de Bolíbar, Pais Basc, que van haver d’emigrar a Occitània l’any 1000 per problemes de guerres, el què va passar de l’any 1000 a 1700 no ho sabem, tot és possible. L’emigració de “gascons” al Maresme estan datades al segle XVI i XVII i amb la finalització de la guerra de Successió es van produir força moviments de persones entre poblacions properes o no.
A Calella està comprovat l’arribada de famílies de Mataró, Barcelona i altres indrets de Catalunya.
També és possible que un capità anomenat Tomas Bolíbar arribés a Calella provinent de Galícia, segons la “Gran enciclopèdia Gallega” a la seva entrada de Bolívar, Simón, consta que el quart avi de Bolívar va morir el 4 de febrer de 1640 a la parròquia de San Vicente de Elviña. Consta la visita de Juan Vicente Bolívar pare de Simón Bolívar a La Coruña l’any 1775 per reivindicar la seva condició de propietari de terres d’aquella zona.
No podem descartar que les relacions marítimes entre Catalunya i Galícia portessin a un capità, mariner... a establir-se a Calella amb el cognom Bolívar, originari del País Basc.
Deixem volar la imaginació i parlem dels que coneixem.
La informació on comprovem el vincles entre els diferents Bolíbars s’ha trobat a la catedral de Girona amb les dispenses necessàries per casar-se. L’arxiu de la parròquia de Calella es va destruir.
Jaume Bolibart Clarich, fill de Pau Bolibart es va casar l’any 1753 amb Susanna Sunyer Poller nascuda a Calella l’any 1732. El seu fill Jaume Bolibart Sunyer es va casar l’any 1785 amb Teresa Prats, nascuda a Blanes l’any 1752.
El seu fill Jaume Bolibart Prats es va casar amb Maria Bonell de Calella l’any 1809 i d’aquest matrimoni neixen quatre fills, Jaume, Joan, Miquel i Josefa. La branca que va anar a Galícia és originària de Jaume, d’en Joan sabem que es va casar a Sant Feliu de Guixols dos cops i fins finals del segle XIX van mantenir el cognom Bolibart, posteriorment canviat a Bolívar un dels seus descendents és un compositor de sardanes del segle XX . De moment no hem pogut establir cap contacte amb els descendents d’aquesta branca familiar. D’en Miquel sabem que es va casar a Calella l’any 1841 amb Joaquina Feliu i Grau i que avui els seus descendents amb els de Josepa, que es va casar l’any 1838 amb Francisco Batlle, són els que viuen a Calella.
En Josep Bolibar Feliu, fill d’en Miquel Bolíbar Bonell, era pescador a Calella, conegut com de “malànima” perquè un dia de temporal va sortir a pescar i algú, sense saber que en Josep havia sortit, va dir qui s’havia de tenir mala ànima per a sortir a pescar amb aquella mar i li va quedar aquest sobrenom per a la posterioritat. L’últim pescador professional vinculat amb la família que viu a Calella va ser el seu fill Benido, tot i que la família sempre ha mantingut el contacte amb la mar ja sigui practicant la pesca amb canya, la pesca submarina, o el submarinisme. Un altre dels dits de Calella és “Bolivar home de mar” fixeu-vos que la pronunciació és amb la síl·laba tònica a la darrera síl·laba.
Parlem d’en Jaume, Santiago, nom sempre vinculat amb la família. Va néixer l’any 1812 i es va casar amb Mª Teresa Galup, nascuda l’any 1817, l’any 1840. El primer fill en Jaume neix a Barcelona però tots els altres neixen a Bueu. Ja feia anys que els pescadors catalans anaven a Galicia i concretament a les Rias per treballar amb la salaor de la sardina. Els anomenaven “os fomentadores”. Disposem de molta informació i el paper dels catalans en la transformació de Galícia fou molt important, van aportar tecnologia, capital i evidentment problemes entre els costums antics i els que aportaven els nouvinguts.
El llistat de cognoms catalans que van a anar a Galícia és molt extens, Massó, Barreras, Galup... entre molts d’altres que són molt propers a nosaltres.
Deixem per més endavant aprofundir en els fomentadors i parlem dels fills de Jaume Bolíbar Bonell, el primer Jaume neix l’any 1841 a Barcelona, en Tomas neix a Bueu l’any 1842, la Teresa neix l’any 1848, Adelaida l’any 1851, en Jerónimo l’any 1852 i finalment Julita l’any 1854. Les referències ja mostren la pèrdua de la t final i el cognom queda amb Bolíbar.
L’Adelaida va anar a viure a les Filipines, centrem-nos en Tomas i Jerónimo.
Tomas es va casar amb Francisca Massó (1849) l’any 1874 (aproximadament) van tenir set fills: Luis, Tomas, Santiago,Maria, Concha i Asunción.
Jerónimo es va casar amb Dolors Pinós (1858) l’any 1880 i van tenir sis fills: Santiago, Mª Teresa, José Mª, Antonio, Rafael i Manuel .
Ells nets de Tomas i Jeronimo són la generació nascuda abans de mitjans del segle XX i que enllacen directament amb nosaltres .
Com van arribar a Bueu?
El viatge a Galícia sembla que es va fer en “galera” carro que s’utilitzava per grans desplaçaments i també per traginar paquets. Les guerres Napoleòniques de finals del segle XVIII van dificultar la navegació i es va establir una línia regular de transport entre Calella i Santiago de Compostela. L’arxiu de Calella ens aporta força informació sobre les companyies que feien el trajecte com per exemple la Companyia de Miquel Buch, Joan Casalins i Bonaventura Marcó 1756-1760 amb seu a Ferrol: sorprèn l'enorme varietat d'articles de que consta l'inventari ( tèxtil d'infinita varietat de vetes i fils, ferreteria, arma blanca...)
La mateixa companyia amb botiga a Ferrol de 1760-1763.
El relleu el pren la Companyia de Quirze Oliver a Galícia i del seus socis a l'aventura comercial: Francesc i Josep Alsina, Miquel Martorell, Josep Comas, Joan Rafart . Es va estendre pels anys 1767-1777, abans de la liberalització del comerç americà.
Més sorprenent és un contracte de traginaria entre Josep Cona ( d'Alsina, March i Cona) i Antoni Porta i Geli fet a La Corunya el 21 d'octubre de 1799 en el que es tractava de portar de forma regular mercaderies de Betanzos a Barcelona. Les mercaderies eren sucre, palo ( tintura), cotó, cuiros al pèl i grana ( tintura) que venien a ser 400 quintars més o menys. Porta s'obligava a entregar les càrregues en bon estat i portades en “carromatos cubiertos”, les conegudes com “galeres” al mes de desembre i Cona pagava per cada arrova, 41 rals en moneda i es comprometia a tenir la mercaderia a Betanzos per a carregar a comoditat del dit traginer Porta
Viatges en galeres
Les galeres segueixen circulant pels nostres camins del segle XIX, ja que constituïen el principal mitjà de comunicació, almenys en els camins secundaris, on no circulaven les diligències."La galera és un carro gran sense molls, no és ni més ni menys que un enorme furgó, o millor dit, una petita casa col·locada sobre quatre rodes, de una construcció tan sòlida que sembla tenir desconfiança del temps. Solament el bastidor era de fusta, dels laterals penjaven estores d’espart o palla i el fons, en lloc d’estar entaulat, consistia en una xarxa de cordes sobre la qual s’apilava la càrrega . Els passatgers eren acomodats com fardells fins trobar la postura convenient. Tot era tapat per una coberta de ferro subjecta per cèrcols de fusta i canyes transversals, i les obertures de darrere i davant eren tancades a plaer per mitjà d’unes cortines d’espart .. Hi ha galeres de totes les mides. La càrrega i partida de la galera quan la lloga una família que va de trasllat, són úniques a Espanya. L’equipatge pesat es posa primer i, a sobre de tot, els llits i els matalassos, sobre els quals la família sencera descansa en admirable confusió
Hi havia galeres curiosíssimes en què caben fins a divuit jacents, sense necessitat que ningú jec del tot sobre d’un altre; galeres tirades per deu o dotze mules que no han trotat mai ni estat esquilades ni netejades; galeres que porten penjant dins de les seves bosses o de les seves barres per la part exterior, calaixos, paelles, calders, catres de tisora, guitarres, baguls, arques, cistells, llenya per cuinar i fins a un parell de càntirs d’aigua ..., algunes d’aquestes coses en previsió d’un problema que impedeixi arribar als poblets o vendes del camí i obligui a bivaquejar.
Les galeres van adoptar també el sistema accelerat, és a dir, canviar els tirs de les cavalleries de tros en tros. Van coexistir, doncs, en algunes línies amb les diligències pel seu menor cost.
“OS FOMENTADORES”
Aquest resum està basat en els textos següents:
Los mercados de trabajo en las industrias marítimas de Galicia. Una perspectiva histórica, 1870-1936
Tesis doctoral de Luisa Muñoz Abeledo 2002 Universitat Autònoma de Barceloa
Los almacenes catalanes de salazón en Galicia: características y procesos productivos
Daniel M Bravo Cores
Pedralbes Revista d’Història Moderna núm. 11 Universitat de Barcelona 1991
Revista “O Candil” Colexio público de Bueu Xuño 1997 núm. 14.L’arribada de catalans a la costa gallega.
L’arribada de catalans a partir dels anys centrals del segle XVIII va implicar una gran quantitat d’activitats econòmiques: venda de sabons, licors i vins, préstec, subhasta de proveïdors, fàbriques per a l’elaboració de pells i paper … i naturalment la transformació de la salaor.
La construcció de magatzems de salaor catalans en el litoral de Galícia coincideix amb les seves zones més importants d’assentament, aquesta activitat va ser la més important i la que va implicar més recursos. Ara es conserven les restes dels magatzems antics i són testimonis de la seva presència a totes les Ries Baixes.
L. Alonso ha estudiat que al principi no es produeixen veritables assentaments humans i s’edifiquen molt poques factories. La presència catalana és temporal i coincideix amb la “costera” de la sardina en els mesos de tardor/hivern, una vegada s’havia complert la temporada retornaven als seus llocs d’origen. Al principi es dedicaven a adquirir la sardina en salaor “sardina cochada”, manufacturada pels propis gallecs que des de feia segles es dedicaven a aquesta feina.
A finals del segle XVIII i especialment en els anys 20 del segle XIX es va efectuar l’assentament majoritari i definitiu dels catalans, serà aleshores quan sorgeixen les edificacions de magatzems de salaor per totes les Rias Baixes i es configuren uns edificis que han perdurat fins fa poc.
La selecció dels llocs de construcció no és aleatòria, els fomentadors opten per llocs en els que ja existia una infraestructura pesquera i industrial de salaor i les zones triades són les que tenen més tradició i experiència en aquestes activitats, per exemple Bueu, Vigo..
Aquestes poblacions es convertiran en els nuclis neuràlgics de la colonització catalana: allà sorgeixen les colònies més importants, es construeixen els barris de nova creació i s’aixecaran un nombre tal de factories que convertiran aquests ports en les nuclis industrials de l’època.
Si prenem com exemple el municipi de Bueu veiem que el creixement de la indústria de salaor farà sorgir una nova burgesia que gestionarà l’extracció i transformació de la sardina. És interessant observar com el nom dels fabricants de salaor, residents a Bueu des de principis del segle XIX, coincideixen plenament amb el dels pilots dels vaixells de cabotatge dedicats a l’intercanvi del peix gallec amb els vins i aiguardent català.
La població de Bueu es triplica en un segle i només fou superada per Vigo a finals del vuit-cents coincidint amb la seva transformació en la principal ciutat industrial de Galícia.
Si analitzem els noms del propietaris de fàbriques de salaor de Bueu entre 1837 i 1899 es repeteixen els noms de Galup, Massó, Bolíbar, Agulla, Moreu, Gelpi, Tapias…
Les famílies catalanes que van arribar a la costa gallega van aportar la cultura i pràctiques del comerç català. Els seus enllaços matrimonials van reforçar els seus vincles i expansió comercial, no fou fins a la tercera generació que es vam emparentar de forma habitual amb famílies gallegues.
No van perdre el contacte amb els parents de Catalunya i són freqüents els enllaços entre parents de Galícia i Catalunya. La família Bolíbar i Massó són un exemple d’aquesta pràctica. També s’ha trobat força documentació que acredita el lliurament de poders per fer gestions a Catalunya relacionades amb propietats vinculades a les famílies establertes a Galícia.
Els fomentadors catalans, acostumaven a viure en edificis vinculats amb les fàbriques i participaven activament en la vida política, econòmica i social de les vil·les costeres gallegues. A Bueu, foren alcaldes en diverses ocasions els Galup (1843, 1877-1883), Gelpi (1872-1873), Bolíbar (1883- 1887) Massó,(1890-91, 1939-1971), ….
Continuarem amb les explicacions però cal recollir anècdotes de totes les branques i anar completant la nostra història. Envieu els vostres comentaris al blog o a bolibars @gmail.com i afegirem punts especialsPunts especials
No podem parlar dels Bolíbar, de Bueu, sense parlar de la cobdiciada Menduiña, la perla de la ria d’Aldan, a l’interior de la ria de Pontevedra. En conèixer l’entorn s’entén perfectament que els Bolíbar escollissin aquest lloc per portar a terme les tasques de salaor que els havia portat a Galícia. Allà van construir una immensa nau de granit, seguint la platja, que encara continua intacta malgrat el temps passat com fidel testimoni del passat.
També s’entén que Luís Bolíbar, fill de Tomás Bolíbar Galup, (un dels pioners dels Bolíbar a Galícia) i de Francisca Massó, escollís aquest lloc per instal·lar-se i seguir la marxa del negoci en lloc de quedar-se en el fred, ventós i proper Bueu on residia la resta de la família.
Menduiña, és una platja amb molt sol i retirada que atrau a estiuejants locals i turistes però que només pot accedir un nombre limitat de persones per no disposar de molt espai pels cotxes. Això i la seva privilegiada orientació la fan única.
Els apunts els ha redactat Natxo Almirall i ha utilitzat informació facilitada per Sergi Pagès, Santi Bolíbar, Jesús Rodriguez, arxiver de Calella, Joan Cambeiro, Concha Castroviejo i informació extreta d’Internet.
